Recovre de Aristotele

De Vicipedia

La recovre de Aristotele refere a la copia o retradui de plu de la libros de Aristotele de elinica o arabi a latina, en la eda medieval, en la Ueste latina[1][2]. Este recovre ia estende sirca 100 anios, de la dui de la sentenio 12 a la sentenio 13, e ia copia o tradui sirca 42 libros (vide Corpus Aristotelicum), incluinte testos arabi de autores arabi, do la varias latina presedente sola ia ave du libros: Categorias e Sur interprete[1].

La manca de traduis latina ia es par causa de varia fatores, incluinte tecnicas limitada per copia libros, manca de asede a la testos elinica, e poca persones ci ia pote leje elinica antica, en cuando la varias arabi ia es plu asedable. La recovre de la testos de Aristotele es considerada un periodo major en filosofia medieval, gidante a aristotelisme[1][2][3]. Car alga de la vides nova traduida de Aristotele desconta la vide de un Dio personal, anima nonmortal, o crea, varia gidores de la Eglesa Catolica ia es inclinada a sensura aceles vide per desenios, como listas de libros proibida en la Condenas de 1210-1277 en la Universia de Paris. Entretempo, Tomas de Aquino (s 1225-1274), a fini de acel periodo, ia pote reconsilia la puntos de vide de aristotelisme e cristianisme, xef en sua obra Summa Theologica (1265-1274)[1].

La deside, par gidores relijial potiosa, de sensura alga libros retrovada de Aristotele, ia abri un via nova a permete otra ideas a es considerada, o enseniada, consernante ideas en la libros proibida. A fini, ideas nova ia deveni vasta, como la sistem eliosentral notada par Galileo Galilei (1564-1642), cual ia rejeta la sistem jeosentral de Aristotele, an si la ideas de Galileo ia es plu tarda sensurada par la ofisiores de la Eglesa.

Fondo[edita | edita la fonte]

En la eda medieval temprana, alga eruditas muslim ia tradui ja la scrivedas en elinica antica de Aristotele a la lingua arabi[1]. Los ia scrive ja comentas sur aceles scriveda. La conserva de la ideas elinica antica ia es un contribui xef de la sivilia muslim[1].

En la sentenio 4, la gramaticiste roman Mario Victorino ia tradui dos libros de Aristotele sur lojica a latina: la Categorias e Sur Interprete[2]. Pico plu ca un sentenio plu tarda, plu de la obras lojical de Aristotele, eseta cisa per la Analise a pos, ia es traduida ja par Boetio, s 510-512[2]. An tal, sola la traduis de Boetio de la Categorias e Sur Interprete ia entra en sirculi jeneral ante la sentenio 12. Sola alga de la obras de Aristotele nunca ia es traduida a arabi[4]. De esta, la fortuna de Politica resta nonserta[5].

La resta de la libros de Aristotele ia es a fini tradui a latina, ma 600 anios a pos, de s la dui de la sentenio 12. Prima, la resta de la obras lojical ia es finida, usante la traduis de Boetio como funda[6]. A pos ia veni la Fisica, segueda par Metafisica (sentenio 12), e la Comenta sur la Metafisica de Aristotele par Averroes (sentenio 13). Tal tota la obras ia es traduida en la dui de la sentenio 13.

Un testo como Sur la spirito, pd, no ia es disponable en latina en la Europa cristian ante la dui de la sentenio 12. La prima tradui latina es acel fada par Jacobo de Venezia (sentenio 12), e sempre ia es considerada la translatio vetus (tradui antica). La tradui latina du (translatio nova, tradui nova) ia es fada de la tradui arabi de la testos s 1230, e lo ia es acompaniada par la comentas de Averroes; on crede ce la traduor es Michael Scot. La translatio vetus de James ia es revisada par William de Moerbeke en 1266-7, e ia deveni conoseda como la recensio nova, cual ia es la varia la plu lejeda[7]. Sur la Spirito ia deveni parte de la cursos xef de studia filosofial en plu universias medieval, comensante un tradision rica de comentas, spesial s 1260-1360[8].

An si Platon ia es la mestre de Aristotele, plu de la obras de Plato no ia es traduida a latina asta 200 plu tarda pos la recovre de Aristotele[2] . En la eda medieval, la sola libro de Paton en sirculi jeneral ia es la parte un de la dialogo Timeo, como un tradui, con cometa, par Calcidio. La Timeo descrive la cosmolojia de Platon, como sua raconta de la orijina de la universo. En la sentenio 12 Henrico Aristipo de Catania ia tradui Menon e Fedon, ma aceles libros ia es en sirculi limitada. Alga otra traduis de la libros de Platon ia desapare en la eda medieval. A fini, s 200 a pos la redescovre de Aristotele, en la Renase, Marsilio Ficino (1433-99) ia tradui e ia comenta tota la obras de Platon.

Referes[edita | edita la fonte]

  1. 1.0 1.1 1.2 1.3 1.4 1.5 Western Civilization: Ideas, Politics, and Society, Marvin Perry, Myrna Chase, Margaret C. Jacob, James R. Jacob, 2008, 908 pages, p.261/262, Google Books webpage: BooksG-kK.
  2. 2.0 2.1 2.2 2.3 2.4 "Medieval Philosophy" (Stanford Encyclopedia of Philosophy), plato.stanford.edu, 2004, webpage: PS.
  3. "Cambridge Histories Online" (Later Medieval Philosophy), John F. Wippel, 1982, Overview, cambridge.org, 2011, webpage: HC22.
  4. Pinès, Shlomo (1986). «Aristotle's Politics in Arabic Philosophy», Collected works of Shlomo Pines: Studies in Arabic Versions of Greek texts and in Medieval Science (vol. 2), Jerusalem: The Magnes Press, pp. 147. ISBN 965-223-626-8.
  5. Pinès, Shlomo (1986). «Aristotle's Politics in Arabic Philosophy», Collected works of Shlomo Pines: Studies in Arabic Versions of Greek texts and in Medieval Science (vol. 2), Jerusalem: The Magnes Press, pp. 156. ISBN 965-223-626-8.
  6. Routledge encyclopedia of philosophy, Edward Craig, 1998, p.396, webpage: BooksG-GhV.
  7. Sander Wopke de Boer, The Science of the Soul: The Commentary Tradition on Aristotle's De Anima, C. 1260–1360, Leuven : Leuven University Press, 2013, pp. 15–16.
  8. Cf. Sander Wopke de Boer, The Science of the Soul: The Commentary Tradition on Aristotle's De Anima, C. 1260–1360, Leuven : Leuven University Press, 2013.

Vide ance[edita | edita la fonte]

Lia esterna[edita | edita la fonte]